ja no m’ho podia callar

Només començar el tema de Young Man, no he pogut evitar relacionar-los (algú no?!) amb la nova onada d’autors més interessats en la combinació de varies capes rítmiques amb una forta presència vocal. Léase Beach House, The Dodos (que tenen nou àlbum), Grizzly Bear, High Places o els divertidíssims Lucky Dragons (txus, aquells que vam veure 4 gats a l’apolo[2] i que deixaven els catxarrillos a terrra pq toquèssim natrus)… però, sobretot sobretot, amb els omnipresents i omnipotents Animal Collective.
Encara que en sóc un gran fan (sí david, jo tb penso que són un dels grups més influents dels últims temps) estic una mica cansat que se’ls fagi pares de tot i cada vegada tinc més ganes de reivindicar el paper de Talking Heads, amb David Byrne al capdavant, i Brian Eno com a figures de referència de les que beuen tots aquests músics.

Per començar, alló que diuen de para muestra un botón, un dels temes clàssics dels Talking Heads, Road To Nowhere:

que em sembla un excel·lent mostra de la conjunció rítmica-vocal repetitiva. Inclús té un punt de marxa militar happy, però no perd l’estructura pop amb cos i estribillo.

Potser no tan coneguda, però molt inspiradora per un grup d’amics que s’havien ajuntat per tocar junts i que començaven a gravar les primeres demos sota el nom de On a Friday, és aquesta peça del True Stories (1986):

Nota: no sé com he anat a parar a aquesta entrevista, per si a algú encara no tenia clar de qui parlàvem ;).

Referència a part és el My Life In The Bush Of Ghosts, producció conjunta de Byrne i Eno. Un disc cabdal. Bàsic. Essencial. Imprescindible. Crec que marca un abans i un després en la manera com usen els samplers i els sintetitzadors. Avui a algú (a mi encara no :)) pot sonar-li vell, però al 81… fa 30 anys… poca gent jugava amb samplejats i, molta menys, amb samplejats per la veu principal.

i el que és més important, jugaven amb els samplers amb molt de gust! Per afegir un xic de lletra, em sembla recordar que en una entrevista a Eno confessa que per quadrar els samplers vocals amb les pistes instrumentals només tenien el conegut métode de prova i error. Baja, artesania i intuició pura.

Si les influències de Byrne i Eno no estan prou clares, que tots tenim pare i mare,

com la de molts artistes de finals del 70, que tornen la vista cap al continent africà. Potser el cas més representatiu és Police, la petjada de la música del magreb en ells és innegable. Però aquesta és una altra història.

Per no allargar-me més, que això havia de ser un comentari, i encara que no vingui gaire a cuento, deixo un tema d’en Byrne post-TH, Dance
on Vaseline del Feelings (1997), en directe i a duo amb Morcheeba.

Que difícil es fa compartir escenari amb un gran de veritat. David, Mateo, si en Londres hubiese escena musical ni siquiera se hablaria de un accidente como Morcheeba!
Btw, molt recomanable el remix que en fa Thievery Corporation.

1 comentario

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: