paths of glory: divendres 27

el problema d’adormir-se és la correguda que ve després per arribar a l’hora. Quan toca és per wolf people. Per ajuntar el ramat i fer les primeres birres tot escoltant tranquilament aquests britànics que destilen certa escència psicodèlica en les seves guitarres.

com a bon ansies sap greu renunciar a james blake, però s’han de medir les forces i la proximitat del atp a llevant, següent parada de la ruta, és determinant. the nacional, probablement un dels concerts més desitjats per gran part de nosaltres, ens espera després d’agafar provisions. Sonen impecables, com el tros de banda que són, molt nets i donant rellevància especial a  la veu d’en Berninger, és a dir, com si els estiguessis escoltant en àlbum.  i no t’emociona.

Penses ‘joder, que bé que sona’ però no t’emociona. Tampoc ajudava gaire la impassibilitat del públic, que només va fer soroll amb algun dels megatemazos; això que el marc, amb el dia fonent-se, era immillorable. Haurem d’esperar a que toquin al apolo i vinguin amb ganes de rascar les guitarres.

ganes (en irònic, per favort) que si tenien no joy. Com es pot fer un concert de 30 minuts? Total, que per poc que et retrassis, que ho vam fer, et quedes amb 3 cançonetes de res i les ganes, tu sí.

Srs primaveros, res de 30 minutets de concert a bandes que comencen apuntant bones maneres, encara que sigui recupernat so dels noranta una mica mira’tlessabates (pregunta retòrica: com és que segueixen venint seefeel?). El seu àlbum de debut és bastant més llarg, per falta de temes no és. I de tant curt ens dona temps a passar inclús per belle&sebastian abans d’arribar a l’hora de la mort.

Penjo tema de b&s, bona banda, si senyor, no seré jo qui ho negui. Ara, no em desperta el més mínim interès des de que campbell va marxar i admeto que la seva presència tampoc es troba excessivament a faltar… per mi és banda per veure a l’auditori. He dit!

L’hora de la mort, dícese de la hora comprendida entre la noche del viernes y la madrugada del sábado en que, como cojones puede ser?!, coinciden explosions, ford&lopatin, deerhunter y shellac. Vaja, un et felicito fill en tota regla.

Com no podia ser d’una altra manera, hora de disperssió. Primer, per matar el cuquet, perquè no sigui dit, una estona de ford&lopatin. El just per escoltar un parell de temes i fugir per potes quan encara no estàs enganxat i pots.

I cap a explosions. Mica en mica, abançant entre públic xerrameca, vas entrenant, literal i metafòricament en el concert. Aquesta és la seva gracia, com treballen, poc a poc, tots els temes, com treballen l’atmosfera a base de rascar i puntejar guitarra. Però ai pobre de mi, no sabia la que m’esperava: un cop ja estava dins… zasca! En toda la boca. els rancis d’explosions es paren als 50 minuts de concert sense mínima opció de bis. Hauria d’estar prohibit al ray-ban. Un gran punt almenys em queda, per fi he pogut veure en directe la meva estimadíssima the birth and death of the day.

punt culminant. joc de llums intermitens. braços oberts a l’aire. ulls tancats. gràcies.

Aquí en teniu un directe sencer, endevineu quan dura?

De mites personals a mites globals. pulp bé es mereix unes birres i unes sardanes. El senyor cocker rodejat de la seva banda guanya un munt; perquè aquesta mania de fer carrera inútil en solitari? Tant la mostra d’entrega del públic des del minut 1 com que tothom li aguanti la la xerrameca acumulada d’uns quants anys callat demostra que encara estan entre els grans.

Tot i que la gravació no és gens bona, ningú em negarà que la conexió amb el públic és total. Saben el que és això de fer un espectacle.

No havent acabat i, ja que ens hem clavat una horeta de pulp, no esperem common people? Doncs no, perquè del rey començaven ja de ja al jagermeister. I mare meva, jutgin vostés mateixos d’aquest vídeo robat per la xarxa.

són impressionants. Tot i el mal so, tot i el pesat que no es treu el barça de la boca, inclús en el vídeo es veuen impressionants. Clavats, quadradíssims, un domini del tempo de les cançons en directe espectacular. Un enteniment damunt de l’escenari increíble. Del milloret que he sentit en el post-rock / post-metal.

10 anys que porten i 10 anys sense fer-los cas i necessitem que el jagermeister passi per davant del atp per descobrir-los… probablement, probablement el millor concert que he vist aquest primavera. Si més no, la més gran sorpresa. Un directàs.

En ple estat eufòric és difícil encertar però la programació ho deixava claríssim. Larutanatural en aquest cas era per battles. Res a dir. Són molt bons, tenen molt bon directe i així ho van demostrar. Continuació collonuda, sobretot rítmicament.

Acabant, com sempre, la nit a llevant amb el primer interruptus del primavera. Els maleïts canvis d’horari que han fet avançar la sessió de carte blanche més de mitja hora i quan arribem, pobrets de natrus, només queden les pipes.

primavera, avui m’has robat una hora de zapatilla i me la cobraré!

1 comentario

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: