paths of glory: dissabte 28

podríem, i de fet ho farem, fer un copipasti dels començaments anteriors: directes a fer birretes amb fleet foxes de fons, amb un solet envejable calentant-me la calva i una briseta… mmm.. quina briseta. Moment de videojoc, carregant la barra de vida.

res de l’altre mon, com ja suposàvem. de fet, crec que fins i tot ells entenen que parem la cançó a mitges. Desgraciadament aquest no era el tema del dia. Tocava fútbol. És a dir, un dels solapaments infernals avui cau amb el barça. Difícil rival per la majoria. A mi em tocava complir, encara que fos durnat la primera part, amb una de les meves apostes personals: the album leaf. Renunciant a barça i rubik, qui van fer un molt bon concert durant el puticlub.

L’inici va ser descebedor, molt lents, molt vocals quan no és el seu fort. Mica en mica es van anar entonant. Van transformar el concert vocal en una dosi suau d’electro, molt més que als àlbums, meravellosament acompanyada amb la corda, el punt fort del grup. Bon grup, que mantinc a la saca, esperant que s’adonin qui fa de vocalista, pq s’ho reparteixen, queda just.

Un cop acabats sí, ara barça, corrents corrents per veure la segona part. Enganxar el gol de messi que ens posa en avantatge, disfrutar amb el golàs de villa (gràcies villa, quina temporada), saltar una mica i corre corre que tornem a fer tard per pj harvey.

Els seus darrers treballs, tot i agradar-me, m’allunyen una mica del que sempre ha estat la pj. Deu ser que se’ns fa gran i es posa tendre. Potser per això el seu concert em feia un punt de por. No hi havia motiu. Se’ns dubte el millor concert que he vist a l’escenari principal. Posada en escena austera però cuidada, veu impecable i presència, com no, imponent. Deu salvi a la reina!

Seguim indiestream, o almenys això sembla en arribar al atp: col·lapsat per veure jon spencer i la seva blues explosion. No havia vist el atp tant petat en la vida. No veiem res per aquí, res per allà, total, que ens hem de conformar amb buscar un punt còmode sense visibilitat. No fan descompte als seients sense visibilitat?

Clarament, algú en va menystenir la capacitat de convocatòria. Finalment, tot just a les acaballes, vam aconseguir visibilitat. Moraleja recordada de qualsevol festival: si el concert t’agrada, aguanta fins al final, que la penya comença a marxar i s’està més còmode. El concert? Em va fer recordar una frase sentida fa molt de temps: “This is punk? Punk is jon spencer!”.

Del punk al happy. Dels ritmes repetitius de guitarra a les melodies vocals. animal. animal collective. Des de que els vaig veure per primera vegada sempre diposito moltes esperances en els concerts d’animal collective. Justificades. Perquè em molen. Perquè enganxen. Perquè són un grup de referència. Perquè són ideals per un festival.

Aquest cop, ni tenint la millor de les hores, ni el públic entregat ni… van arribar a fer un concert decent. Un fracàs. Un desastre, no sonaven a res i, molt menys, a animal collective. Les veus, els ritmes, els temes. Res. Res de res. Epic fail amb totes les de la llei. Que ho digui jo que entro dins la categoria de groupie…

Ens quedava una estona per ressargir-nos, primer amb un tast de the suicide of western culture al, des de ja, proclamat com nou a escenari fetitxe del primavera en substitució del atp, jagermeister – vice.

Tastet que desgraciadament, encara que no estan gens malament i els seguirem, és fàcil, són de casa, qui diu que no hi ha panorama musical?!?, ens fa perdre part de l’espectacle que dj shadow tenia montat a llevant, provocant, el segon interruptus del primavera. Els maleïts  canvis d’horari que han fet avançar la sessió de dj shadow una mitja hora, aconseguint, altre cop, deixar-nos a mitges.

L’home no falla mai, espectacular l’arribada a primeres files escoltant organ donor, veient com ha preparat l’escenari amb l’esfèric de cabina per punxar, fent-nos rememorar el multicub d’etienne de crecy.

Ja agotada la tanda del novayorquès resta la dosi de dubstep del primavera. Tancant la nit i el primavera al fórum. Tot un luxe pels amants del dubstep. Jo tinc cert límit de tolerància al dubstep i, passada certa hora, sóc de techno. caspa va estar, inclús, molt bé.

M’hauria fet disfrutar com un nen unes hores abans, per acabar I need techno! Encara que els finals dels dissabtes sempre són una mica permeables a la programació, perquè són, robant paraules, el moment de la gustera, quan és una mica indiferent el que sona.

primavera, avui m’has robat una altra hora de zapatilla i me la cobraré! No sé quan, però ho faré, pq ens queden uns quants primaveres al cos… 😉

i sí, l’any que ve dilluns de festa, per poder donar la brasa un dia més.

i sí, tremendes felicitacions als responsables del jagermeister – vice.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: