apoteosis

ben descansat i ben sopat la vida es veu d’una altra manera. d’aquella manera que incita al moviment i chris cunningham, per molt artistazo que sigui, no em quadrava gens amb l’estat d’ànim. Happisme demanava el cos i happisme va trobar amb la janelle monae.

La seva proposta musical entre el soul i el funk podrà agradar-te o no però resulta innegable que té una força escènica enorme, amb dos copets de cadera arranca un aplaudiment massiu, i una banda fantàstica, uniformada old-school, que l’acompanya a la perfecció, trobant sempre el moment per repartir el protagonisme. Quadra els tempos a la perfecció, ara balles ara et pares i només escoltes. Un espectacle brillant, ben pensat i millor executat. Ovació!

tot contents, perquè, tontos, no us ho esperàveu però també us va agradar, toca fixar amb underwold. A falta de millor proposta sembla impensable no cumplir amb uns dinosaures. Respecte a la tercera edat. Enllaçar subidons s’aprén amb l’experiència i l’experència es guanya amb els anys i… que res. Que ens van deixar sense paraules. la sensació, que ja havia començat a tenir amb la janelle, de que estaven jugant amb nosaltres, va ser absoluta. karl hyde i rick smith van portar-nos en tot moment pel camí que van voler.

m’encanta el video, la veu podria ser perfectament meva. El momentazo amb rez (donant voltes, tant jo com els meus braços) o l’apoteosis final amb born slipy, amb el club sencer de braços enlaire i totalment vençut, ens van fer arrancar més d’un ooooohhhhhh. Per dir-ho políticament correcte. Sessió acuradíssima en tot moment: temes ben encadenats, veus netíssimes, projeccions simples però cuidades i un saber fer damunt l’escenari i davant el públic d’autèntics pros. Escàndol underwold!

després de la pujada de temperatura hem de recuperar forces per la gran esperança blanca de la nit, en paul. Això vol dir que t’ha de tocar l’aire i la millor aposta, de llarg, torna a ser d’un dinosaure, la mary anne hobbs. Per variar, aquest sonar va tard, buraka s’allarga gairebé mitja hora. Bé per descansar però a vegades el silenci és una virtut. per contra, la padrina del dubstep és cumplidora. Sense ser la òstia, de tant en tant t’enxufa algun zasca! important.

mentres tot el pub es va preparant, omplint-se, generant expectació pel gran kalkbrenner. detall de gran, la mary anne hobbs, per despedir-se, ens punxa un tema d’en paul. per ell, rebuda amb aclamació, com els grans.

És increíble el nom que s’ha creat en tant ‘poc’ temps i material; només amb el berlin calling, on cada tema és un perla que et deixa caure deprés al mig de la pista, et fa una sessió estupenda. L’elegancia personificada als plats ens va donar el segon gran moment de zapatilla, expectatives assolides amb escreix. Comunió absoluta. Apoteòsic.

la resta… cumplint la seva funció: allargant-nos l’alegria. Algun massa tranquil (james holden), algun barato (chelis) i algun marrano (silent servant) que van baixant bé i poc a poc. Llàstima de no tenir tiga avui, perquè sino m’encadeno a la fira fins al sonar 2012.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: