amon tobin – isam

No volia. Realment no volia. No veia el sentit en penjar una entrada del ISAM gairebé un any després de la seva sortida. Si, a sobre, tampoc el considero un gran àlbum, llavors, per què? Doncs perquè davant la pregunta ‘si no m’agrada l’electrònica, què cony hi faig al Sonar de nit?’ aquest any repeteixo com un mantra, sense dubtar ni vacilar, amon tobin, amon tobin, amon tobin…

Però no es tracta només que el brasiler, nascut Amon Adonai Santos de Araújo Tobin (zasca!) el 72, afincat a Montreal,  és una figura de la música electrònica, un autèntic artesà dels sons. No, no (només) és això. El fet autènticament determinant és que porta un live visual, creat en col·laboració amb V Sqaured Lab Studio, Blasthaus i Vitamotus, de tres parells collons. Dels que fan época. Riute’n de l’ull de dj shadow, del cub de étienne de crécy  (un dels pioners en portar visuals de puta mare, probablement per la influència de son germà Geoffroy) o de qualsevol projecte de mapping que hagis vist fins ara.

L’àlbum en si em fascina conceptualment. Tobin evoluciona cap a la síntesi i manipulació pura de sons que ja s’intuia en Foley Room (2007). Prescindeix radicalment de samplejats externs i crea ISAM partint de sons enregistrats per ell mateix i després manipulats. Tal i com comenta a l’inici de l’àlbum penjat al soundcloud (que teniu a sota):

anyone looking for jazzy brks should look elsewhere at this point or earlier : ). it’s 2011 folks, welcome to the future.

Un exemple en són les veus que hi apareixen. Per molt femenines que semblin pertanyen totes al sr.tobin. El tema Lost&Found en serveix de bona mostra.

Artísticament no em fascina, el Foley Room em sembla infinitament superior. El començament és bo, Journeyman i Goto 10 (el meu tema preferit) són majestuoses i enèrgiques. Arribant a aquell punt en que semblen orquestrals. Punt, per mi, molt propi de Tobin, l’home de les bandes sonores sense banda sonora.

.

Mica en mica va decreixent en intensitat i augmentant el caotisme, augmentant al mateix temps la duresa de l’escolta. Els moments més interessants són aquells en que es mostra més contundent, com la part central de Bed Time Stories.

Alguns crítics considren aquest treball com una experimentació que no li ha acabat de sortir bé encara que representi un pas evolutiu. Part de raó poden tenir però a mi em dona més que estem davant la meitat indisoluble d’un espectacle complert que sense visuals perd gran part del seu sentit. Espero no equivocar-me!

ptons

2 comentarios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: