unsound 2012 – highlights (iii)

Divendres 19.

Trobar el Club Feniks atapeït (els concerts de tarda als locals del centre són, també, tots gratuits) em va obligar a mantenir distancia, percebre el glich de Ben Vida totalment com a música de fons i quedar-me amb la sensació de que no tenia mala pinta però sense poder asegurar-ho. Helm i Black Rain&Kotra, ara sí amb el lloc ben agafat, no van acabar d’estar a l’açada. Tampoc no calia forçar la màquina. Millor asegurar-se bon lloc al Kijow Centrum.

.

V/VM són, directament, una presa de pel. Senyor Kirby, uns tocs de hooliganisme estan bé, centrar tot un espectacle únicament en el gamberrisme és més propi d’adolescents. Això sí, enhorabona per aconseguir enganyar al personal i que et contractin per fer el burro. Jo també firmo.

Tot i flipar molt, només va ser un petit contratemps, perquè el que realment volíem veure era Trinity, el projecte de Biosphere & Lustmord amb visuals de MFO. Els dos tarats (perquè qui se’n va a enregistrar sons al desert on han realitzat proves nuclears per donar la seva visió de l’apocalipsis no pot tenir altre nom, amb carinyu, això sí) van ensenyar-nos els sons que, probablement, trobareu aquells que baixeu a l’infern (jo sóc un santet), ens van acostar a tots al sadomasoquisme auditiu (en algun momento mig auditori va acabar amb les mans a les orelles i cara de dolor per l’ús de freqüències i volum rebaenta timpes) i ens va fer cagar en la puta vagancia de Lustmord (des del 98 poca cosa ha fet apart del dos directes de l’Unsound al 2010 i 2012).

.

Molt, molt bé. I encara molt millor si parlem dels visuals de MFO. Donant ja per sentat que claven el ritme i la temática, se’m cau la baba cada cop que transicionen les imatges. Són autèntics mixos d’imatges: les deformen i dilueixen fins enllaçar-les sense que ni te n’adonis. El dia que MFO li facin visuals a Shakira anirem a veure Shakira, amb taps ben grans i matamosques, això sí.

El torn de nit transcòrre a l’abandonat Hotel Fórum. Encantador. La sala 3, la més petita i propera a l’entrada és el bar cutre de l’hotel, conservant aquell punt caribeny fora de lloc. La sala 2 té aspecte d’antic menjador. Enmoquetat i amb làmpares de globus té un punt en que sí, confesso que és veritat encara que m’ho haguessin de fer veure, recordava a l’Apolo.

En xoc, Donato Dozzy i Nee entren de meravella. Posada en escena del seu techno hipnòtic, una mica més fosc, una mica  més contundent però amb el rerefons de l’àlbum perfectament reconeixible. Lleuger balanceig de precalentament que precedeia el trencacaderes Shackleton.

.

Aquest home és un punt i a part. No en falla una. Mai. La senzillesa de les seves composicions és espectacular: despulla els temes fins a deixar-los als òssos; pràcticamernt amb només un esquelt rítmic fa ballar tota la sala. Tan fácil de dir com difícil d’imitar i  per això se’l rifen festival sí, festival també. Black Rain va millorar molt respecte a la tarda, i… millor mato el divendres perquè sino acabaré arribant a Theo Parrish, que, per dir-ho finament, no m’agrada gens. L’epicfail, no saber, i per tant perdre’m, que Silent Servant era el dj convidat per liquidar la sala3.

Dissabte 20.

Hi ha coses que no es fan. Programar Container abans de les 16h de la tarda, encara que sigui al Museu, al Manggha, és una d’elles. Són ganes de fer-me potar el café amb llet. O, sí més no, que algú li recordi que són les 4 de la tarda i no de la nit. Dios, tros de sessió de tecnazo zapatillesco (molt ben portat), jaqueta fora i… que me echen Vessel, Wife i el que vingui!

La gorda que estava en camí era la de Raime. Altre cop al museu d’enginyeria, el buque insignia de BEB ràpidament es van fer amos i senyors del lloc presentant el nou treball, eclipsant, en part, Ben Frost, qui em va sorpendre molt al principi.

.

Descolocat (coses de no llegir la programació) per veure’l damunt l’escenari acompanyat de dues bateries vaig alucinar durant els primers minuts. No m’imaginava Frost cedint presencia de drones per força rítmica. La sorpresa rítmica, acompanyada d’intensitat i energía, no aguanta per si sola molta estona i quan perds els matissos et converteixes en previsible. Mantenint ritme, ritme, ritme va aconseguir que el menda s’aburrís un xic i, a les acavalles, demanés l’hora.

D’aquí directes i corrents alter cop al hotel. Bono sala 3, part culpa del bon inici amb Metasplice, repetint després, i de Morphosis, amb permís per sortir a disfrutar dels ritmes endimoniats de hihats de Kuedo. Amb un live centrat en el magnífic Severant, les taules suficients per saber quan encadenar i quan trencar, només ens va deixar espai per criticar algun tema nou que, esperem que sigui perque encara hi està donant voltes, no està a la mateixa alçada del que té editat.

Diumenge 21

La ressaca, el cansament i el records de velles amb medalletes desaperixen només entrar a la Sinagoga. Si l’esglèsia de Sta Caterina resultava imponent, la sinagoga, plena de detalls ornamentals, atrapa l’atenció visual fins a l’aparició de Sza/Za/Ze qui, tot i el boicot inicial del tècnic d’imatge (va entrar 3 vegades el vídeo abans de temps), es van dedicar a musicar o complementar amb diferent encert curts i videoclips antics. En aquests últims hauria estat molt més interessant escoltar les peces originals nues.

.

Ja centrats i riguts passem a Concealed, el directe de Demdike Stare amb la Sinfonieta de Cracovia i visuals de Michael England. L’elegància de la corda pren el protagonisme de seguida, acompanyats i acompanyant els drones i atmosferes de Demdike, suaus i subtils, allunyats del terror per no tapar mai la melodia. Al fons, levitant sobre la pedra, es van succeïnt les seqüències de England per dificultar l’atenció en els músics. L’harmonia amb que complementen l’espai i s’enllacen amb la melodía fa imposible treure-li els ulls de sobre. Babeta. Altre cop concert excel·lent en un marc excel·lent i, a sobre, amb sorpresa per la preponderancia de la Sinfonieta, Michael England que se’m cola com un dels artistes visuals a seguir i la confirmació que Sean Canty i Miles Whittaker s’ho miren alhora d’afegir visuals.

I de la festa de cloenda? Doncs això, una festa de cloenda, més donada a la part festiva (jo tb) i al pajareo que a altra cosa.

L’any que ve, més.

FIN.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: